Estimada senyora Francis,

Miri, jo no sóc gaire d’escriure cartes perquè sóc un home fet i dret, que les ha passat de tots colors i que amb sort i seny se les arregla per anar tirant.

El cas és que em pensava que portava una vida plàcida, plena, amb tots aquells detalls que hom podria resumir com a felicitat (un reconeixement a la feina o alguna copeta de tant en tant, ja m’entén), sense gaires sotracs, i ara em trobo que he de prendre una decisió que ha de canviar la meva vida.

M’explico:

Fa una colla d’anys vaig conèixer una noia argentina un xic tímida i molt senzilleta de qui em vaig enamorar a primera vista. La diferència d’edat era considerable, però aquestes són coses que s’arreglen amb el temps. La vaig festejar un temps i li vaig dir que enlloc estaria millor que amb mi, que es quedés a viure a Barcelona i ho tindria tot i no hauria de patir per res. La noia va acceptar tot i que s’enyorava molt del seu país. Així que vam pactar que hi marxaria de tant en tant sense mi. Jo patia molt, sobretot perquè ella m’explicava que, quan arribava a Rosario, els veïns la miraven malament per haver deixat la terra. Fins i tot van arribar a insultar-la perquè a Barcelona feia més goig que a l’Argentina! La comparaven amb una altra noia que, com ella, era maquíssima i havia vingut feia molts anys a Barcelona  (i amb qui em vaig enrotllar durant uns pocs caps de setmana) però que era força més escandalosa.

Des de que ens vam prometre, doncs, que hem estat la parella perfecta. Hem viatjat per tot Europa i he estat l’enveja de tots els homes. No faltaven pretendents que la temptaven amb luxes i calers, però la meva petita noia argentina no parava de jurar-me en públic fidelitat eterna. Arreu on va (i hem anat a molts llocs), tothom ha caigut rendit als seus encants.  No sap com trec pit quan dic que és la meva promesa! Quanta sort, tens! em diuen. Cuida-la molt, que com elles n’hi ha poques!

Vivia en un núvol.

El cert és però, que no tot han estat flors i violes. Durant els darrers anys, la meva promesa s’ha comportat de forma, com ho diria... exageradament gelosa.

Si mai quedava amb una amiga per fer un cafè, ella optava per posar morros. No va queixar-se mai en veu alta, però només calia veure-li la cara per deduir que em volia per a ella sola.

I aleshores va començar a canviar-me els hàbits. Tot havia de girar al seu voltant. I jo no li podia dir que no perquè temia que m’amenacés amb marxar amb un altre home, i això em destrossaria la vida com quan aquella portuguesa... bé, aquella és una altra història que prefereixo oblidar.

Tota la meva vida havia d'orbitar al voltant d’ella. Només existia Ella, Ella, ELLA! El meu millor amic va marxar a Alemanya i ara ni ens parlem. I no és l’únic: m’he anat quedant sol, mentre ella, silenciosa com una musa de Poe, recollia lloances d’arreu. Jo no deia res perquè tot anava sobre rodes, però...

La meva promesa argentina porta un any i mig absent, com a disgust. Ja no és la que era. Ja no somriu quan passegem del bracet, ni l’acompanya aquella llum que la distingia de la resta de noies. Tot va començar amb aquell dia que es va fer mal a París. Va trigar molt a recuperar-se i des d’aleshores que no camina amb pas ferm. I és clar, em transmet inseguretat i jo també prenc decisions errònies i faig tonteries.

Amb els mesos s’ha anat marcint més i més i em preocupa no veure-la tan bella com abans. Tornarà a ser tan maca com era o la joventut li desapareixerà del rostre per sempre més?

Aquest estiu havia de marxar amb uns amics argentins al Brasil. Allà se l’estimen i n’esperen que sigui la dona perfecta, com asseguren que ho va ser el meu rotllo argentí de fa uns anys. Desitjava que això la revifés, sobretot després del seu estat melancòlic dels darrers mesos. Ella ni em mira als ulls i a tota hora que sospira i fa un posat plorós.

Però ai, senyora Francis, que la meva promesa semblava que recuperava part de l’alegria al Brasil, i jo que me n’alegrava, per acabar estavellant-se de nou contra el mur de l’apatia. La meva promesa argentina és una noia més. O no, encara pitjor: és una noia més que fins fa poc havia estat la noia més bella del món. I ho ha vist tothom. I ho sap tothom. I em fa mal.

No sé què fer, estimada Francis. Molts amics em diuen que mai tornarà a ser tan maca com havia estat, i que m’ha fet molt mal amb el seu egoisme, i que la deixi, que se’n vagi, que marxi amb un altre. No li falten pretendents.

Però jo crec en allò d’on n’hi ha hagut sempre en queda, i confio que ella brillarà de nou. I vull que ho faci al meu costat, que tornem a ser feliços com érem. Em fa mal només d’imaginar-la caminant radiant al costat d’aquell portuguès que viu a Londres.

Sóc un mar de dubtes, senyora Francis, ajudi’m. Mostri’m el camí. Aconselli a aquest home fet i dret, però a qui li tremolen les cames com a un jovencell quan pensa en tot el que ha viscut al costat de la seva estimada.

Atentament,

Piscis.

***

Amantíssim Piscis,

Vostè el que vol saber és si vendre Messi o no, i no es decideix a fer un pas tan important com aquest, que li col·locarà en contra mitja afició faci una cosa o una altra.

O sigui que no es tregui les puces del damunt i prengui una decisió, amb totes les seves conseqüències.

L’únic en què el puc aconsellar és que deixi d’emprar aquestes metàfores tronades sobre festejos i dubtes del cor que, a més de queques, desprenen un tuf a masclisme que tira d’esquenes.

Malbarsalunistament seva,

Senyora Francis.

PD. Jo confiaria en Luis Enrique.

  • Comparteix