Sense pensar-hi gaire, em vénen al cap altres finals molt més interessants de veure que no pas la del Mundial aquest, que no té cap interès. De fet, el propi Mundial no ha tingut cap interès. Ja ho diu la pròpia paraula: Mundial. Del món. De tothom. De les masses. De la gent que escolta Pitbull. De Pitbull. Lamentable.

Deixeu- que us il·lumini amb algunes idees que us faran molt més feliços que no pas veure una final entre 22 tios perseguint una pilota (frase típica i tòpica que tenia intenció de reservar-me fins ben entrada la tardor, però no m'hi he vist amb cor). El que us proposo també són finals, i aquestes sí que us asseguren una anaconda sincera. Atents:

1) El final de "Corrandes de la parella estable"

No se sap encara quan ha d'arribar, però fa tota la pinta que la cosa ja s'acosta. Els Manel la van començar a tocar en un directe de 2009 i hi han anat afegint estrofes fins avui. Encara hi són. No surt als mitjans, però encara hi són. M'han comentat que d'un moment a un altre poden acabar, que volen improvisar uns quants versos més i ja ho mataran aquí. Jo n'estaria pendent, per viure aquest moment històric i poder-los aplaudir fins que s'animin a fer uns bisos amb el mateix tema. Pot ser una bona experiència per explicar als nostres nens apadrinats.

2) La final entre Bibiana Ballbè i Gemma Ruiz

Fa dies que s'amenacen. S'envien Telegrams dient-se de tot. Que si jo sóc més trendy, que si jo conec millor el teatre de soterrani, que si jo he aconseguit vendre més programes iguals al 33 sense que se n'adonin, que si jo he anat a més estrenes incomprensibles del Grec que tu... és un no parar. Això de ser modernet no sempre és fàcil, acaba convertint-se en una competició d'orgull. I elles han decidit que ho resoldran aquest cap de setmana a la Plaça del Diamant, en el que serà una final en tota regla: serà la tieta de Bruno Sokolowicz qui decideixi qui és més moderneta de les dues.

3) El final dels runners

Ha sigut una primavera molt dura, amb moltes curses, moltes competicions i moltes sortides amb els amics. Estan febles, se'ls hi nota a la cara. Fixeu-vos-hi bé. A mi se me n'han mort un parell davant meu, mentre feien un descans en un semàfor. Cauen a pes, és sensacional. Tants càlculs de pulsacions, tantes bambes del Decathlon, tanta tonteria... i tot acaba allà, al costat del semàfor. Jo us recomano que agafeu la Fixie i sortiu al carrer, a veure si en trobeu i podeu gaudir de l'espectacle. Tingueu bateria al mòbil, per cert. No sempre tindreu l'oportunitat de penjar un cadàver tan simbòlic al hashtag #picoftheday d'Instagram.

4) El final de Facebook

Seguir l'agonia de Facebook és molt més apassionant que un partit de futbol, no em digueu que no. Les granges ja estan totes mig mortes, les invitacions al Candy Crush ja justegen, les fotos del gat acabat d'operar ja no apareixen tan sovint... Tot plegat molt decadent. No arriba al nivell de Google +, que és com el Sàhara però amb menys ambient, però cada dia s'hi acosta més. Vaja, tot això ho sé pel que m'expliquen, no us penseu. Jo fa anys que no tinc Facebook; vaig marxar-ne el 1995, quan ja no es podia aguantar.

5) La final entre Cruzcampo i Mahou

Està la cosa molt emocionant per veure quina de les dues fot més vergonya aliena. Fa anys que juguen un partit distret, però últimament les faltes al llindar de l'àrea són memorables. Van a totes. Ara per ara, Cruzcampo ho té bastant guanyat, perquè són molts anys de tristor i d'anuncis amb dits dels peus amb vida pròpia (segurament els recordeu), però mai se sap. Penseu que ara una de les cares visibles de Mahou és Mario Vaquerizo. Van molt forts. Per això us recomano que feu com jo i compreu entrades per veure el partidet que estan jugant sota la pluja. Surten bé de preu: una cadira i una Moritz.

Bonus track. El final del conflicte palestí

Aviam, no, espera. Aquesta proposta no és per aquest cap de setmana. Crec que anem massa justos de temps. Haureu d'esperar una mica més. Fem una cosa: parlem-ne quan arribi el proper Mundial, millor. O l'altre, no hi ha pressa. Ja us avisaré amb temps, que ara mateix encara no ho he pogut acabar de tancar del tot. Ja sabeu que tot depèn de mi i no dono l'abast. Però tranquils, que ho tenim pràcticament enllestit, de veritat. Res, serrells.

  • Comparteix