Ep, sabeu què? L’altre dia un tio em va fotre una queixalada a la feina. Sí, sí. Tal qual. Jo feia cua, dòcilment, davant la màquina de cafè; ja sabeu: el ionqui esperant la seva dosi diària, quan, de sobte, un paio de màrqueting va saltar-me a sobre i em va mossegar l’esquena. Va haver-hi crits, insults, un parell de clatellots furtius. Vaig demanar explicacions i l’home va dir que ho sentia molt, que no ho havia pogut evitar; que eren temps difícils per al departament de màrqueting i que no tornaria a passar. Vam fer una encaixada de mans i el vaig convidar a un cafè. Descafeïnat.

Són coses que passen a la feina. Si jo sóc bomber i un dia em cau un tronc en flames a sobre pensaré que són coses que passen. Si sóc electricista i un dia m’enrampo, entrarà dins els paràmetres del possible. Si em guanyo la vida torejant no posaré una demanda al puto toro quan em clavi les banyes a la cara.

Però quan jugues a futbol, quan ets un senyor que es guanya la vida –i no pas malament– envoltat de vint tios suats lluitant per una pilota, on el més normal és que et clavin una puntada a la boca, resulta que tens tot el suport de l’afició i els mitjans quan et foten queixalada al clatell. He estat a uns quants partits de tercera regional on el més normal és que et tirin pedres al cap des de la segona graderia. Menteixo: no hi ha segona graderia als camps de tercera. Però ja m’enteneu: una mica d’emoció a la vida, amics, TAKE A FUCKIN CHANCE; si surts al camp amb la idea que pots perdre set a zero o marcar de xilena al minut 93, també caldria contemplar la possibilitat que un tio et foti queixalada. El pobre Neymar del meu cor va rebre una bona castanya l’altre dia. Crec que és la primera vegada que el veig caure a terra per un motiu real. No m’agrada que la gent es mati a coces ni que hi hagi cops de puny i navalles obertes a cada llançament de córner, però, ai amics, aquest és un esport de contacte. Si heu de sortir al camp a queixar-vos de puntades i mossegades, millor que us dediqueu al bridge.

  • Comparteix