La nova realitat blaugrana

Acostumats a parlar de la possessió, ara als culers els toca preocupar-se de si l'equip juga a camp contrari o no. El futbol evoluciona i el Barça també ha de fer-ho si vol imposar el seu estil de joc.

Aquest 2017 s'han jugat 10 partits. Menys el Vila-Real, tots els rivals han pressionat a dalt de tot. Els blaugrana només han cedit una derrota i un empat en aquests nou partits, però en gairebé tots ha patit molt per controlar el joc. Em sembla evident que Luis Enrique no és un especialista del joc de posició, però alhora crec que tendim a menystenir la influència dels rivals en els partits.

Fa 10 anys no hi havia cap equip de futbol que pressionés a tot el camp i actualment hi ha 7 equips a la Lliga que ho fan habitualment. En els últims anys el futbol ha canviat i davant de pressions gairebé individuals com la dels últims rivals blaugrana és materialment impossible sortir sempre amb la pilota controlada com es feia en l'època Guardiola. Davant de plantejaments tan atrevits com el de l'Athletic o la Reial Societat, la passada llarga és inevitable i en aquestes accions la precisió baixa.

El futbol evoluciona i el rival et condiciona, però això no impedeix que el Barça no hagi de millorar en la sortida de pilota i el control dels partits si vol seguir tenint segell propi. Les defenses avançades dificulten l'inici del joc blaugrana, però un cop se supera aquesta primera línia de pressió, ja és el Barça qui decideix per voluntat pròpia deixar de prioritzar les possessions i el control.

Quan es creua el mig del camp, Luis Enrique prefereix buscar la contundència de la davantera en lloc de la pausa en la combinació. Actualment no se sacrifiquen transicions ofensives. L'aposta per desfer-se de les pressions és demostrar al rival que el Barça és letal corrent a l'espai perquè quan els adversaris vegin que cauen golejats, ja canviaran de patró de joc.

En tot això també hi té molt a veure els jugadors que hi ha al terreny de joc. Fa anys que es fitxen migcampistes amants de l'acceleració com Rafinha, Denis, Arda o André, però ningú amb un perfil més "pelotero". Si et falten jugadors que dominin el joc de posició i l'entrenador no ho cuida especialment, és molt difícil dur-ho a terme quan els rivals et compliquen la vida amb plantejaments atrevits. En canvi, quan juguen jugadors que són superdotats en aquests conceptes com Busquets i Iniesta, tot torna a la normalitat.

Les coses canvien i no passa res per dir-ho, però tampoc ens passem a l'altre extrem dient que el Barça juga com el Madrid. Per molt amunt que el pressionin, el Barça juga en curt a la mínima que pot, sempre es pressiona per recuperar ràpidament la pilota i l'aposta pel joc ofensiu és innegable. A partir d'aquí, cadascú té el seu gust futbolístic i jo també sóc dels que voldria una aposta més radical per la combinació, però em temo que la història blaugrana sempre ha fet ziga-zagues i ara estem en una d'aquelles corbes.

  • Comparteix