Luis Suárez

Va arribar marcat, castigat justament per una acció vergonyosa. Me’l mirava amb recel, amb l’aval dels seus gols a la Premier com a únic argument per abatre el meu escepticisme. No em semblava que a l’equip li calgués un davanter centre. Teníem el millor 9 possible, el millor del món. No era per aquí per on havíem d’anar. Per què portar un 9 perquè acabés jugant d’extrem? Després de les experiències de Villa i d’Ibrahimovic, no era potser millor idea fitxar directament el millor extrem possible?

Però a vegades els que prenen les decisions, saben més que tots aquells que ens ho mirem des de fora. També s’equivoquen, és clar. Però aquí els que decidien —Luis Enrique i Zubizarreta— van encertar. Malgrat que en un exercici d’honestedat, l’aleshores secretari tècnic va admetre fa unes setmanes en una entrevista al diari Marca que la seva primera opció havia estat el Kun. Quan aquesta possibilitat es va esvair i a Suárez se li va parar el cap amb Chiellini, va aparèixer l’oportunitat de treure’l de Liverpool mentre altres equips es feien enrere.

Des del primer moment, Suárez estava destinat a ser l’aneguet lleig de la davantera. Al costat de dos talents superdotats com Messi i Neymar, qui no s’hi sentiria? Suárez havia de desentonar a la força. Però la gràcia d’un esport d’equip és que els recursos siguin variats. Al costat del virtuosisme dels seus companys de davantera, Suárez ha sabut trobar el seu espai. Corre, pressiona, lluita i es deixa l’ànima a cada jugada. No transmet la sensació d’una estrella envoltada de luxes com la seva nòmina indicaria sinó que es pren la seva feina com si fos un obrer. Estigui o no encertat, que no sempre ho està, mai se li pot discutir que s’ho ha deixat tot al camp.

Si la seva única virtut fos l’esforç, lògicament ara no seria al Barça, tampoc sumaria 35 gols en 33 partits. L’uruguaià, a més, té un talent innat per veure porteria, però aquestes xifres adquireixen més valor quan hi afegim que en aquest camí per convertir-se en un cigne, Suárez ha renunciat a la voracitat innata que li veiem al Liverpool. No és el primer 9 que el Barça fitxa i es deixa atrapar pels encants de Messi, prioritzant la felicitat de l’argentí a la pròpia. Però en aquesta generositat de Suárez hi ha aquest cop una novetat: la reciprocitat. Aquells gols que regala li tornen igual de ben embolicats tant de part de Messi com de Neymar.

Perquè més enllà de la seva aportació futbolística, Suárez ha estat cabdal en la sintonia del trident. Ha exercit de cola entre l’argentí i el brasiler afegint una complicitat que en les dues primeres temporades de convivència entre ells dos no havíem vist. Probablement hi hagi davanters més tècnics, més talentosos i més espectaculars, però Suárez s’ha guanyat a pols que puguem pensar que és el davanter centre idoni per aquest equip.

Els equips campions acostumen a tenir una estrella. Aquest Barça també la té, però a més en té una segona que lideraria qualsevol altre projecte i una tercera que per rendiment també reclama el seu paper. L’únic dubte que genera tot plegat, per posar el punt d’inquietud necessari a qualsevol escenari paradisíac, és si es podrà mantenir aquest trident. Pot un únic club de futbol suportar el pes d’una constel·lació? Superada la qüestió dels egos, el que ens falta per saber és si serà econòmicament sostenible. Perquè les renovacions mai venen soles.

  • Comparteix