Ahir escoltava l'entrevista de Jordi Basté a Josep Maria Bartomeu i mentre l'escoltava el meu cos anava tenint reaccions físiques espontànies. El meu cos, que ha superat tantes contrarietats, no estava assumint tot allò amb naturalitat. I m'ho anava fent saber com bonament podia. Un ull se'm tancava lleugerament. La boca se m'obria, lenta. La mirada ja havia quedat clavada a la paret i no volia marxar d'aquell refugi.
Bartomeu s'explicava i ho feia amb una inoperància inèdita, incapaç de lligar dues frases seguides, de vendre dues coartades consecutives. Tot menut, molt menut, voluntariat del més inútil, com si rere aquelles paraules no hi hagués un pressupost de milions d'euros en un mercat amb milions de depredadors. Potser una de les intervencions més desoladores que se li recorden, pròpia d'algú que arrossega el mandat i la culpa. Un supervivent mort.
I, de sobte, enmig d'aquell solar anímic, em va venir al cap la imatge. Aquella imatge amb què Bartomeu va guanyar les eleccions. Ell i el seu equip, somrients, fent un tres amb els dits de la mà. Copa, Lliga i Champions. I res més, tot entregat a la sort d'una pilota que havia entrat on tocava quan tocava. Cap més projecte, nul·la visió de futur, pèssima narrativa. Només un tres fet amb les mateixes mans amb les que avui s'amaguen dels mitjans que gosen escrutar-los.
El soci del Barça és incomprensible i, a la vegada, perfectament previsible. Deixa rastre, sempre saps on va i sempre endevines d'on ve. I ha caminat amb el Club fins on som ara, fins a l'entrevista d'ahir al seu president. Una entrevista que ja podia escoltar-se íntegrament en aquella imatge del 2015, quan un Bartomeu ressuscitat ensenyava aquells tres dits perquè no tenia res més per ensenyar ni res més per dir, només podia oferir-nos el seu etern agraïment (llavors sí) a Messi. I el soci va comprar-l'hi.
Si la temporada que ve, per caramboles del destí, el Barça torna a guanyar els tres grans títols amb el joc trist i volàtil actual, Bartomeu (o el seu delfí) tornaran a basar la campanya en aquells tres dits i en aquell agraïment. Encara que el llegat d'aquests anys li corvi l'esquena. Tornarà a callar i a obviar totes les destrosses estampant-nos el gest a la cara. Tot quedarà reduït a aquella mà diabòlica, muda, plena del passat que està corcant el Club.
I, no en tingueu cap dubte, aquella mà tornarà a guanyar les eleccions.
