1. El president del Barça fa massa temps que ha perdut el nord i malauradament ja no el recuperarà. Ara, el seu objectiu és acabar l'últim any de mandat com sigui i arreglar, en la mesura del possible, el desgavell econòmic del club. Ja només importa que el llegat sigui el menys dolent possible. El pànic al famós i llegendari concepte "aixecar catifes" s'ha imposat. Depèn de qui governi el club, la merda que hi ha sota les estores aflorarà. Ara ja no importa què li convé al Barça, ara ja no hi ha cap voluntat de mirar cap al futur més enllà del 2021, ara ja és un campi qui pugui tòxic. Bartomeu i la seva gent han acabat de malmetre un llegat irrepetible, un patrimoni esportiu que, ben cuidat, hauria pogut garantir un futur ple de bon futbol i resultats encara millors. Si el president del Barça volgués el millor pel club, plegaria demà mateix, perquè allargar l'agonia només farà encara més difícil la recuperació.
2. Els líders del vestidor fa massa temps que tenen un poder excessiu. O més ben dit, no tenen cap contrapoder de pes dins el club. Quan algú mana molt sense contrapesos, malament. Al Barça i a tot arreu. Fa moltes temporades que els futbolistes que tenen la paella pel mànec trinxen entrenadors amb una voracitat suïcida. Volen guanyar? Sí, és clar que sí. De fet han continuat guanyant molt (i ja veurem com acaba aquesta temporada). Quin és el problema, doncs? Per una banda, ja no arriben on arribaven fa uns anys (l'edat no perdona), són molts anys de victòries i títols, la gana hi és però ha minvat (els privilegis, els drets adquirits, la sensació de tenir-ho tot i de ser els reis del mambo, tot suma); per una altra, els governadors de la plantilla no poden veure el president, n'estan fins als nassos, l'acusen d'haver empitjorat la plantilla i això també té conseqüències; però el més rellevant de tot és que el vestidor no té ni un entrenador ni una estructura esportiva que el limiti. Per què alguns jugadors importants volien que Pochettino fos el substitut de Valverde? Perquè sabien que l'entrenador argentí marcaria unes línies vermelles necessàries per aspirar a tot. Com aquelles persones que es posen un limitador de temps a les aplicacions del mòbil o que avisen als casinos que no els deixin entrar, algunes vaques sagrades sabien i saben que ells sols no en fan prou perquè el vestidor rutlli, calia (i cal) un entrenador amb personalitat i amb capacitat de dir no. I va arribar Quique Setién. I va fer el discurs de les vaques. I va afirmar que amb ell tornaria el bon futbol. I va intentar fer canvis substancials en la forma de jugar. I se'l van berenar en dues tardes. Les vaques sagrades (apareixen vaques per tot arreu) van pensar: "contra qui ha empatat aquest senyor?" I ara ja sabem que potser ni acaba la temporada.
3. El procés de descomposició del millor Barça de la història està sent extremament llarg i lent perquè els jugadors que han estat el pal de paller de l'equip són tan bons i tan competitius, que han continuat guanyant lligues com si no hi hagués demà. A la Champions, però, les costures han petat una vegada darrere l'altra. Els resultats a la lliga (i a la Copa) han servit per relativitzar els problemes estructurals del club: desgovern en la parcel·la esportiva professional (Neymar, Coutinho i Dembélé en són només tres exemples), el futbol base trinxat, contractes sospitosos (encara estem pendents de l'auditoria sobre els contractes fraccionats per pagar una empresa que monitoritzava les xarxes socials), gestió econòmica calamitosa que obliga a fer jocs de mans amb les compres i les vendes (el traspàs d'Arthur n'és l'últim exemple), incapacitat per explicar amb claredat què es fa, per què es fa i on es vol anar a parar. Cada temporada fa una mica més de ferum de podrit però ningú no s'atreveix a trucar als serveis de neteja. Potser perquè qui ho hauria de fer és el primer que hauria de marxar, en comptes d'agafar-se desesperadament a la cadira, mirant de tapar forats i resant per un miracle que maquilli un llegat que ja no té remei.
4. El Barça necessita un president amb personalitat, amb capacitat de comunicar les seves idees amb claredat i passió, que faci vibrar els socis i seguidors amb un projecte ambiciós. Ha de defensar el cruyffisme - guardiolisme més enllà d'estàtues i discursos buits, sense complexos. S'ha d'envoltar de professionals de talent que creguin en les idees que van fer del Barça un referent mundial i ha de compartir responsabilitats amb uns directius amb talent, lleials i crítics, i que sigui per això que seuen a la sala de reunions i no per l'únic mèrit dubtós de tenir molts diners. El Barça necessita un equip que sacsegi el club de dalt a baix. És l'hora de fer una altra revolució. Apareixerà algú amb aquest perfil i que sigui a més, capaç de suportar les campanyes de joc brut que segur que es faran contra qualsevol que vulgui fer foc nou?
