El retorn del futbol masculí està rebrotant velles antipaties contra el gran esport de masses i em sento amb la necessitat de rebatre uns quants clixés i malentesos.
Em sembla fantàstic i molt saludable que hi hagi gent que no els agradi el futbol. Jo també he denunciat molts cops que el negoci que es genera al voltant d'aquest esport n'està desvirtuant la seva essència. Però alhora no estic d'acord amb bona part dels arguments que circulen aquests dies en contra del retorn del futbol.
Per exemple, la companya Marta Roqueta es queixa que no es demani repensar la indústria del futbol, així com s'està fent amb la indústria de la cultura. Bé, diria que aquí ningú està demanant canvis per raons ideològiques o de classe, sinó per evitar aglomeracions de gent. Així com el Quim Masferrer s'ha inventat un escenari mòbil per anar a buscar espectadors per les places dels pobles, crec que la indústria del futbol també intenta salvar els mobles jugant a porta tancada. Sense públic el futbol ja no és el mateix esport, es perd la passió i un element que influïa el transcurs d'un partit, però amb la pandèmia toca reinventar-se o morir.
L'altra gran crítica d'aquests dies són els privilegis que tenen els futbolistes amb els tests. Estic totalment d'acord que aquesta era una barrera innegociable mentre no hi hagués proves disponibles pel personal de risc o la gent que ho necessités, però ara ja fa dies que hi ha tests a tots els CAP i Hospitals. Llavors, quin mal hi ha si una entitat privada com La Liga es gasti els seus diners amb proves per uns treballadors que assumiran riscos fent la seva feina?
Un altre argument molt estès és que el futbol torna només perquè els jugadors segueixin enriquint-se, però si ens quedem aquí crec que no veiem la fotografia completa. Primer de tot, hi ha un sector enorme de gent que depèn econòmicament que la piloteta torni a rodar i segon, el Consejo Superior de Deportes va arribar a un acord perquè part dels diners de les transmissions esportives vagin destinats a ajudar econòmicament a altres federacions esportives i a l'esport olímpic. Crec que aquest pacte ajuda a entendre perquè el futbol masculí és el primer i gairebé únic esport que torna a competir al juny.
No torna el futbol perquè sigui millor que els altres esports. No torna el futbol masculí perquè és l'esport de veritat i el femení no val la pena. Torna perquè és el gran cavall de batalla, perquè és l'únic que arrossega el gran públic i per tant, l'únic que té la capacitat econòmica de fer tots els extres que requerirà una situació com aquesta i alhora, ajudar a la resta. I diria que això és el que genera més anticossos. Que el futbol masculí té tants seguidors que es menja la resta.
Els altaveus del futbol són tan grans que es fa difícil arribar als altres esports. En aquesta part de la crítica hi estic plenament d'acord, però en el fons, això passa en tots els sectors. O és que les pel·lícules més taquilleres i els cantants més famosos no tenen una distribuïdora immensa darrere que els promociona fins a l'extenuació? En la mateixa línia, el Messi guanya una pasta indecent, però és que la Shakira en guanya molta més i diria que ningú gosa demanar-li a la colombiana que es rebaixi el sou o el reparteixi entre els petits cantautors.
Els futbolistes guanyen el que generen, des de fa uns anys paguen tots els impostos allà on treballen i si no voleu engrandir el globus, el que heu de fer és deixar de consumir aquell producte. Mentrestant, deixeu-me gaudir del meu esport a distància i si puc, celebrar alguna cosa. Que falta ens fa.
